Per començar el curs, ens vé de gust compartir un text extret del llibre "L'elegància de l'eriçó" de Muriel Barbery (Ed. 62), on una nena de 12 anys amb una intel·ligència brillant de nena superdotada (tot i que mira de dissimular-ho perquè no li vagin al darrere) busca el sentit vertader de la vida, el que és mòbil, perquè no troba sentit a dur una existència buida com la dels adults.
I diu així:
Diari del moviment del món número 4
És bonica, una coral
Ahir a la tarda hi havia la coral de l'escola. A la meva escola de barri elegant hi ha una coral; ningú no ho troba cursi, tothom es clava bufetades per entrar-hi, però és superselecte: el Sr. Trianon, el profe de música, és molt estricte escollint els coristes. La raó de l'èxit de la coral és el mateix Sr. Trianon. És jove, és maco i tant fa cantar vells temes de jazz com els darrers èxits, orquestrats amb classe. Tothom es posa de vint-i-un botó i la coral canta davant dels alumnes de l'escola. Només els pares dels coristes estan convidats, perquè si no hi hauria massa gent. El gimnàs està ple a vessar i hi ha un ambient bàrbar.
[...] Bé, vam acabar arribant al gimnàs, tothom es va instal·lar mal que bé, vaig haver de patir davant, darrere, al costat i per sobre (a la grada) unes converses imbècils en estèreo (mòbil, moda, mòbil, qui està amb qui, mòbil, els profes són uns inútils, mòbil, la festa de la Cannelle) i llavors els coristes van entrar al mig dels aplaudiments, vestits de blanc i vermell amb corbata de llacet els nens i vestits llargs de tirants per a les noies. [...]
Cada vegada és un miracle. Tota aquella gent, tots aquells neguits, tots aquells odis i tots aquells desigs, totes aquelles angoixes, tot aquell any d'escola amb les seves vulgaritats, els seus esdeveniments petits i grans, els seus profes, els seus alumnes bigarrats. Tota aquella vida per la qual ens arrosseguem, feta de crits i de llàgrimes, de riures, de lluites, de ruptures, d'esperances frustrades i d'oportunitats inesperades: tot plegat desapareix tot d'una quan els coristes es posen a cantar. El curs de la vida s'ofega en el cant, neix de sobte una impressió de fraternitat, de solidaritat profunda, d'amor fins i tot, i això dilueix la lletjor del quotidià en una comunió perfecta. Fins i tot els rostres dels cantants estan transfigurats; ja no veig l'Achille Grand-Fernet (que té una preciosa veu de tenor), ni la Deborah Lemeur ni la Segòlene Rachet ni en Charles Saint-Sauveur. Veig éssers humans que es lliuren al cant.
Cada vegada és igual, tinc ganes de plorar, tinc un nus a la gola i faig el possible per dominar-me però, de vegades, estic al límit: a penes puc retenir-me els sanglots. Llavors, quan hi ha un cànon, miro a terra perquè és massa emoció alhora: és massa bonic, massa solidari, massa meravellosament comunicatiu. Ja no sóc jo mateixa, sóc una part d'un tot sublim al qual els altres també pertanyen i en aquells moments sempre em pregunto per què no és la norma de cada dia en comptes de ser un moment extraordinari d'una coral.
Quan la coral s'atura, tothom aclama, amb el rostre il·luminat, els coristes radiants. És bonic.
Finalment, em pregunto si el vertader moviment del món no és el cant.
I diu així:
Diari del moviment del món número 4
És bonica, una coral
Ahir a la tarda hi havia la coral de l'escola. A la meva escola de barri elegant hi ha una coral; ningú no ho troba cursi, tothom es clava bufetades per entrar-hi, però és superselecte: el Sr. Trianon, el profe de música, és molt estricte escollint els coristes. La raó de l'èxit de la coral és el mateix Sr. Trianon. És jove, és maco i tant fa cantar vells temes de jazz com els darrers èxits, orquestrats amb classe. Tothom es posa de vint-i-un botó i la coral canta davant dels alumnes de l'escola. Només els pares dels coristes estan convidats, perquè si no hi hauria massa gent. El gimnàs està ple a vessar i hi ha un ambient bàrbar.
[...] Bé, vam acabar arribant al gimnàs, tothom es va instal·lar mal que bé, vaig haver de patir davant, darrere, al costat i per sobre (a la grada) unes converses imbècils en estèreo (mòbil, moda, mòbil, qui està amb qui, mòbil, els profes són uns inútils, mòbil, la festa de la Cannelle) i llavors els coristes van entrar al mig dels aplaudiments, vestits de blanc i vermell amb corbata de llacet els nens i vestits llargs de tirants per a les noies. [...]
Cada vegada és un miracle. Tota aquella gent, tots aquells neguits, tots aquells odis i tots aquells desigs, totes aquelles angoixes, tot aquell any d'escola amb les seves vulgaritats, els seus esdeveniments petits i grans, els seus profes, els seus alumnes bigarrats. Tota aquella vida per la qual ens arrosseguem, feta de crits i de llàgrimes, de riures, de lluites, de ruptures, d'esperances frustrades i d'oportunitats inesperades: tot plegat desapareix tot d'una quan els coristes es posen a cantar. El curs de la vida s'ofega en el cant, neix de sobte una impressió de fraternitat, de solidaritat profunda, d'amor fins i tot, i això dilueix la lletjor del quotidià en una comunió perfecta. Fins i tot els rostres dels cantants estan transfigurats; ja no veig l'Achille Grand-Fernet (que té una preciosa veu de tenor), ni la Deborah Lemeur ni la Segòlene Rachet ni en Charles Saint-Sauveur. Veig éssers humans que es lliuren al cant.
Cada vegada és igual, tinc ganes de plorar, tinc un nus a la gola i faig el possible per dominar-me però, de vegades, estic al límit: a penes puc retenir-me els sanglots. Llavors, quan hi ha un cànon, miro a terra perquè és massa emoció alhora: és massa bonic, massa solidari, massa meravellosament comunicatiu. Ja no sóc jo mateixa, sóc una part d'un tot sublim al qual els altres també pertanyen i en aquells moments sempre em pregunto per què no és la norma de cada dia en comptes de ser un moment extraordinari d'una coral.
Quan la coral s'atura, tothom aclama, amb el rostre il·luminat, els coristes radiants. És bonic.
Finalment, em pregunto si el vertader moviment del món no és el cant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada